Kategorien
Nicht kategorisiert

Gora San Fermin?

Photo: San Fermin Pamplona – Navarra in Pixabay. Thanks!

Gaur goizean, barruak nahastu dizkidan bideo bat jaso dut. Bertan, San Fermineko festak oroimen eta oroiminean daramatzagula ikusten da… „normalitatea“ noiz itzuliko den irrikitan gaudela eta. Elkarrekin ospatu, elkarrekin mozkortu, elkarrekin egon eta elkar besarkatzearen „herrimina“ ikusten ditut bertan.
Musika zirraragarria jarri diote… Mikel Urdangarin eta Izaro Andrés-en Errefuxiatuak abestia hain zuzen ere. Euskaraz, gaztelerazko azpitituluekin. Eta hor datorkit ekaitza… burrunba ozenez, nire bularrera…

Errefuxiatuak. Abesti hau entzuten dudan bakoitzean (eta sarritan izan daiteke hau), zein txikiak eta berekoiak izan gaitezkeen pentsatzen dut. Munduaren zilbor garela uste dugunok, beste pertsonen errealitate latzen ―benetan latzen― ondoan pribilegiatuak garela erakusten digu abesti eder honek.

„Ze ederra izango den itzulera! Elkarren besoen zabalera! Zuen fede guztiei eustea, zuen bi malkoak baretzea“… entzuten dut.
Errefuxiatuak etxera itzultzen direnean, bakean, errealitate berri batera iritsiko dira. Haien herria txikizioaren ondorioz berreraikitzeko gogoz, haien zauriak isteko asmoz, errealitate berria… zaharra baina hobea egiteko asmoz.

Eta San Fermin? Gure unibertso pribilegiatu honetan, San Fermineko (eta beste hainbat lekutako) festak faltan botatzen ditugula nabari da.
Baina… nolakoa izanen da pandemiatik normaltasunerako itzulera? Zein izango da errealitate berria urte ero eta „aldrebes“ hau pasatzen denean? Dudarik gabe, besarkadak, lagunak, alaitasuna, festa… errekuperatu nahi nituzke. Gai potoloa iruditzen zait, emozioa, maitasuna, poza, adiskidetasuna eta herrizaintza garrantzitsutzat hartzen bait ditut.

Baina hor, alde batetik, errealitate zaharraren hainbat itzal ahazten ditugula iruditzen zait. Etxera itzuliko diren errefuxiatuek bezala, errealitate berri hobeago bat sortzea nahiko nuke nik. Odolik gabeko San Ferminak nahi nituzke. Sufritzen duten eta hildako zezenik gabekoak. Nire eritzi xumea ba, baina… gauzak aldatzen badira, ez al da posible gauzak hobetzea? Aurtengo San Ferminak bereziak izango dira. Munduaren aurrean errespetua dugula erakutsi nahi dugu, pandemiaren erdian mundua zaintzeko kapazak garela… pertsonak zaintzeko kapazak. Eta animaliak… noiz zainduko ditugu?

Festa zapuztea da egin nahi nukeen azken gauza… baina… autokritikak errealitate berria egiten laguntzen badu… egin dezagun noizik eta behin! Zaindu maite duzuen hori, eta… GORA San Fermin!

„Ze ederra izango den itzulera! Elkarren besoen zabalera! Zuen fede guztiei eustea, zuen bi malkoak baretzea“…



Hoy por la mañana he recibido un vídeo que me ha removido las entrañas. En él, se ve que llevamos las fiestas de San Fermín en nuestra memoria y en nuestro doloroso anhelo… mientras esperamos a que vuelva la „normalidad“. Veo que tenemos una morriña colectiva de celebrar juntos, de emborracharnos juntos, estar juntos y abrazarnos los unos a los otros.
El vídeo va acompañado de una música que me conmueve… Errefuxiatuak, de Mikel Urdangarin e Izaro Andrés. En euskera, con subtítulos en castellano. Y así llega la tormenta… retumbando con fuerza en mi interior…

Errefuxiatuak (refugiados). Cada vez que escucho esta canción (algo que puede ocurrir con bastante frecuencia), pienso lo pequeños y egoistas que podemos ser. Y es que esta bella canción nos muestra lo privilegiados que somos los que pensamos que somos el ombligo del mundo, al compararnos con las duras realidades ―realidades realmente duras― de otros.

Y escucho: „¡Qué bello será el regreso! ¡Abrir nuestros brazos! Mantener toda vuestra fe, calmar vuestras dos lágrimas“…
Cuando los refugiados vuelvan a casa, cuando reine la paz, volverán a una nueva realidad. Con ganas de reconstruir su pueblo tras una destrucción despiadada, con ánimos de cerrar sus heridas, de… hacer… que la nueva realidad sea mejor que la vieja.

¿Y San Fermín? En este privilegiado universo nuestro, queda claro que echamos en falta las fiestas de San Fermín (y las de otros muchos rincones).
Pero… ¿cómo será el regreso de la pandemia a la normalidad? ¿Cuál será la nueva normalidad cuando transcurra este año loco y „enrevesado“? Sin duda, me gustaría recuperar los abrazos, los amigos, la alegría, la fiesta… Me parece un tema de peso, ya que doy importancia a las emociones, al amor, a la felicidad, a las grandes amistades y al cuidado de la sociedad.

Y sin embargo, me parece que se nos están olvidando algunas sombras de la antigua normalidad. Al igual que los refugiados que vuelvan a sus casas, me gustaría que creáramos una mejor realidad. Me gustaría ver unas fiestas de San Fermín sin sangre. Sin toros que sufren ni mueren. Es tan solo mi humilde opinión, pero… de cambiar las cosas, ¿no sería posible mejorarlas? Los San Fermines de este año serán especiales. Queremos mostrar al mundo que somos respetuosos, que somos capaces de cuidar al mundo en tiempos de pandemia… capaces de cuidar a las personas. Y sin embargo… ¿cuándo cuidaremos a los animales?

Lo último que quisiera hacer sería aguaros la fiesta, pero… si hacer autocrítica ayuda a crear una nueva realidad… ¡hagámoslo de vez en cuando! Cuidad aquello que amáis, y… GORA San Fermin!

„Ze ederra izango den itzulera! Elkarren besoen zabalera! Zuen fede guztiei eustea, zuen bi malkoak baretzea“…
(„¡Qué bello será el regreso! ¡Abrir nuestros brazos! Mantener toda vuestra fe, calmar vuestras dos lágrimas“…)